Crítica al setmanari Siete días del col·legi de metges
Febrer de 2000
Exposició individual al Cercle Artístic Sant Lluc
Jaume Socias Palau
Barcelona
Barcelona
dilluns, 27 de febrer del 2017
Crítica al setmanari Siete días del col·legi de metges
dimarts, 14 de febrer del 2017
Evolució estilística de l'obra pictòrica de Lluís Gutiérrez Pagès
Lluís Gutiérrez va començar a dibuixar des de ben jove.
Alguns apunts i dibuixos que ens han arribat de la seva adolescència mostren la
seva habilitat i la seva capacitat d’observació. Com fan els nens, la còpia és
una font d’inspiració. Gairebé a la majoria d’infants els agrada dibuixar o
pintar. En el creixement l’interès pot minvar a causa d’un excés d’autocrítica
o per l’aparició d’altres aficions.
Els primers dibuixos, anteriors als estudis de Belles Arts, reflecteixen
el seu interès per les lectures que l’atreien: Emili Salgari, Karl May, Rex
Stout... i molts altres escriptors de novel·les d’aventures. Els personatges
aventurers, els indis americans i els animals
són models recurrents en l’imaginari del futur pintor. Aquí en mostrem alguns fets a l’època del batxillerat.
A l’escola de Belles Arts es treballava molt a fons la
figura humana, base de la formació clàssica. Aquest, juntament amb el paisatge,
seria un dels seus dos grans temes al llarg de la seva vida. El domini del
dibuix es fa patent des dels inicis. La gran quantitat d’apunts que han quedat
dels anys 50 mostren la seva habilitat per trobar les proporcions de la figura,
també dels animals -una altra de les seves passions- i el domini de la línia i
el traç. L’estudi estructural de la figura i del paisatge l’aniran conduint cap
a una concepció geomètrica de la pintura que es reflectirà en les darreres
obres, on també es pot copsar una certa influència de Picasso, un dels seus
pintors favorits.
El tractament dels plans, els volums i, en definitiva, de la
geometria es fa patent en alguns quadres dels anys 50. Les sortides i viatges
amb finalitats pictòriques amb el company i amic Ricardo Fradera van influir
molt en la seva concepció artística. A les seves memòries narra la impressió
que va tenir a les terres castellanes: “El paisatge de Castella ens va semblar
impressionant, dins del seu sobri esquematisme. Vam tenir sort amb els cels,
sempre variables, a vegades ombrívols amenaçant tempesta, en ocasions clars i
lluents, o esquitxats de núvols blancs com ramats de xais gegantins; vermells
els capvespres i, fregant l’horitzó, cels maragda. Terres estepàries, de color
gris, amb freqüència mangra o amb el groc daurat que apareix després de la
sega. Fileres d’oms marcaven el curs dels rius escanyolits i dels barrancs; a vegades
es veien petits boscos de fosques alzines i pins. Castella ens va semblar tenir
un sentit tràgic del paisatge, un paisatge dur, rectilini i ascètic.” [ ... ] “Però
el veritable protagonista de la capital són les muralles (Àvila). Déu, quines muralles!
Tot i que vam dibuixar alguns carrerons i esglésies, la nostra atenció es
dirigia constantment al recinte emmurallat. Des dels ‘Cuatro postes’ vam
prendre diversos apunts, un dels quals, recreat per Fradera a Barcelona, encara
conservo al menjador de casa.”
 |
| Ricardo Fradera. Ávila, Los 4 postes |
 |
| LGP Paisatge amb burro. Guaix sobre paper. 1956 |
Hi ha una influència mútua entre els dos pintors. Algunes aiguades sorgides d’aquesta època
tenen un estil una mica naïf, pròxim a la il·lustració.
El següent viatge amb Fradera va ser a Eivissa. Les
impressions dels colors queden narrades en aquestes paraules: “Durant la nostra
estada a Eivissa pràcticament no vam veure alqueries dissenyades per
arquitectes. Totes eren rústiques i sense pretensions i ens vam afanyar a
dibuixar-les amb passió. El cel, buit de
núvols, semblava negre comparat amb l’enlluernador emblanquinat de les parets i
els rutilants finestrons pintats de
vermell o verd pastel.”
 |
| LGP Eivissa. Oli sobre tela. 1956 |
Lluís Gutiérrez va continuar pintant i dibuixant quasi diàriament tota la
seva vida. Malgrat no ser el seu modus vivendi, es pot dir que, juntament amb la
lectura i l’estudi, era la seva activitat més important i tenia la capacitat de
combinar-la amb les feines que li proporcionaven el sou. Va treballar de químic,
va ser autor i realitzador de pel·lícules educatives i professor de biologia a un
institut de secundària. En els seus viatges de caràcter professional o privat
sempre duia paper i llapis o pintures per prendre apunts del natural que
després podia treballar a casa i produir quadres. No era gaire amic de la
càmera fotogràfica. Considerava que per copsar el paisatge calia dibuixar. D’aquesta
manera va fer milers de dibuixos a llapis, negre o de color, carbó, cera i, ocasionalment
retolador, dels quals en queden molts.
Un espai especialment estimat per ell va ser l’Alt Empordà, origen
del seu segon cognom, Pagès, on fins als anys vuitanta es va conservar la casa
familiar. És interessant veure l’evolució estilística de paisatges similars. El
golf de Roses des de Vilamaniscle, el convent de Sant Quirze de Colera, Llançà,
el Port de la Selva, Sant Pere de Rodes i un llarg seguit de racons empordanesos
ocupen gran part de la temàtica de la seva obra.
 |
| LGP Empordà. Oli sobre tela. c1956 |
 |
| LGP Golf de Roses des de Vilamaniscle. Oli sobre tela. c1990 |
El seu estil es va definint a finals dels anys vuitanta i
anys noranta. En els olis s’aprecia la sobrietat de la paleta i la tendència a
les línies i plans. Durant una temporada va utilitzar únicament els pigments
dels colors primaris més el blanc.
 |
| LGP Sant Pere de Rodes. Oli sobre tela. 1998 |
 |
| LGP Paisatge. Oli sobre tela. 1998 |
 |
| LGP Pont de Besalú. Oli sobre tela. 2004 |
 |
| LGP Figura. Oli sobre tela. 2007 |
Tinguem en compte que no tenia voluntat d’innovació sinó de perfeccionament.
És a partir d’aquest que busca la síntesi que el porta cap a una abstracció
geomètrica, sense abandonar mai la figuració. Aquesta figuració no té mai
intenció de reproduir una imatge simplement, sinó d’interpretar una realitat
des de la síntesi i l’abstracció artística. La finalitat de l’art és mostrar la
persona. Al darrera d’una obra hi ha un individu i tot el seu entorn. I l’obra
no constitueix una finalitat en si mateixa. És una transició, un camí cap al
perfeccionament de l’home. L’objectiu és el propi recorregut.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)